Somebody like you

Son les 7:30 del matí i estem a 6 graus dins la tenda. Ha sortit el sol, millor em llevo si no vull morir congelada.
Un Skype amb la família per començar el día amb bon peu. Si no fos per ells igual em plantejava seriosament de no tornar...
Com que de moment no es contempla aquesta possibilitat haurem de seguir amb el pla estipulat per avui i ara toca passar pel buffet a esmorzar. M'estic aficionant a les Hash Brown, unes patates ratllades i torrades a la paella boníssimes.




Avui marxem de Yosemite i a 400km viurem un concert autènticament americà. Fa molts mesos que tenim les entrades i per fí ha arribat el dia.
Keith Urban, allà vaig!!!
El recinte, el Sleep Train Amphiteatre a Marysville (prop de Sacramento), és un espai a l'aire lliure amb paradetes on fan tota mena de menjar i beguda. Al final de les grades hi ha una zona gratuïta amb gespa des d'on es pot veure l'espectacle (hem flipat quan hem vist a la gent entrant amb cadires de càmping, tovalloles i mantes per estirar-se)




Tenim lloc a pista i això està a petar! L'ambient és molt xulo amb molta gent vestida amb botes camperes, camisa de quadres i barret.




Ja han actuat els teloners que no han estat malament i ara només ens falta esperar a que surti ell. De moment tenim bona posició, a veure si delicadament a cops de colze aconseguim arribar més endavant.
Falten 5 minuts per les nou i comença el concert!








Una passada! Té dos escenaris més enmig del públic i es desplaça entre la gent per anar d'un a l'altra (en JC us posarà un vídeo on passa pel costat nostre).
Jo us deixo amb dues cançons perquè pogueu viure una mica el concert.



"Kiss a Girl"
(El tío del barret és un dels teloners)



"Who Wouldn't Wanna Be Me"
2 hores més tard, una pluja de paperets acomiada l'espectacle amb la millor de les cançons i que dona títol al post d'avui.

"Somebody like you"
(Vull aclarir que cap de les histèriques que criden sóc jo)
S'apaguen els llums i trobo a faltar el "no n'hi ha prou" típic dels nostres concerts, aquí la gent espera el Bis en silenci i dona resultat, en Keith torna a sortir aquest cop amb un piano per tocar dues cançons més.
Quan acaba no té pressa per marxar, va d'una banda a l'altra de l'escenari signant samarretes, fotos i el que sigui.




Durant tot el concert ha estat molt proper i agradable amb tothom. No ha deixat de regalar púes de guitarra (ho sento Diana, no n'ha caigut cap a les nostres mans) i de saludar a tothom.
Hem passat una bona nit i s'ha de dir que és mooooolt més guapo en persona (no m'estranya que la Nicole Kidman el preferís a ell abans que al raret del Tom Cruise)
Demà ja arribarem a San Francisco. Per fí podré posar una mica d'ordre al caos de la meva maleta!
Fins demà companys de viatge!

Better life

La despedida de Yosemite es un poco triste... Nos despertamos con 6 grados en la tienda y es hora de hacer la maleta. Un pequeño refrigerio para entrar en calor.....




Antes de marchar, vamos a visitar la exposición de Ansel Adams que no vimos por la lluvia.

Lamentable. No llega ni a tienda de souvenirs. Hay cuatro fotos pequeñas para vender y nada más. En fin...

Un cartel nos indica que la carretera por la que llegamos. la Tioga Pass Road, está cortada por la nieve y el hielo. Con razón hace tanto frío. Sorprendidos por éste brusco cambio y afortunados por ir en dirección contraria, partimos hacia Marysville, donde nos espera... ¡¡Keith Urban!! Vamos al concierto de la gira Light the fuse. Para los foráneos del country, Keith es el que le levantó la Nicole Kidman al Tom Cruise. Empieza a las 7, así que por el camino no dejamos de mirar el reloj y el gps... Tenemos que pasar antes por el hotel porque necesitamos una ducha después de Yosemite si no queremos que nos hagan corrillo en el concierto...

Esta es la entrada al Sleep Train Amphiteatre:




La verdad es que lo tienen muy bien montado. Un parking enorme, en el que vas aparcando en orden.

Una vez dentro, está dividido en dos trozos. Una parte repleta de chiringitos para beber y comer, la otra el escenario y la parte del público.

Como actúan, además de Keith Urban, Little Big Twon y Dustin Lynch, hay tiempo para cenar algo allí mismo.




Te ponen una pulsera de papel de tal manera que puedes entrar y salir a la zona de bares cuando quieras. En los chiringitos tienes monitores donde puedes seguir el concierto.
Hi ha per llogar-hi cadires... literalmente!




Si el ambiente es alucinante (botas, sombreros, hebillas, banderas,...), el espectáculo es impresionante. Se nota que Keith mima a su público. A las pocas canciones, pide a la gente que enseñe los carteles que llevan y hace subir al escenario al portador del que le resulte más simpático.

A mitad de concierto, desaparecen él y su equipo del escenario. Aparecen en la parte más alta de las gradas, donde han montado un miniescenario e interpreta varias canciones para los que están afuera, en la calle. Hay que decir que la última grada es gratis.

Cuando termina de tocar allí vuelve al escenario principal saludando a todo el mundo. Esto lo repite más tarde, donde se da un vuelta por el público y va saludando, firmando y haciéndose fotos con la gente.

Todas las canciones cambia de púa, que tira al público al terminar (Ho sento Diana, no va poder ser...).

Casi al final del concierto, vuelve a dirigirse a un miniescenario que esta vez está en mitad de las gradas.
Quién no lo ha tenido cerca es porque no ha querido. Para muestra, este vídeo:

La verdad es que estábamos bien situados.




Ya sabemos que como crónica de un concierto no es gran cosa. Pero ¡eh! que no somos los enviados especiales de Countrycat...

En realidad grabamos algunas canciones en vídeo, pero no nos deja subir vídeos tan largos...lo sentimos!!

Mañana... ¡¡San Francisco!!

Islands in the stream

11 grados había cuando nos hemos despertado en la tienda, sobre las 8 de la mañana. No nos ha quedado otro remedio que desayunar fuerte...




Hoy toca conocer Yosemite por dentro. Ayer vimos el valle desde arriba y los osos desde el coche. A ver si hoy lo vemos todo más de cerca.

Decidimos hacer una caminata suave hasta Mirror Lake, un lago pequeñito pero famoso por ofrecer el paisaje reflejado en sus aguas, lo cual es perfecto para unas fotografías.

El camino es para disfrutarlo despacio.













Sin cansarnos demasiado llegamos al lago. Es éste de aquí abajo.




¿Véis la reflexión en el agua? ¿No? Claro, porque, por lo seco que está, calculo que debe hacer aproximadamente dos glaciaciones que no ve el agua.

Decidimos hacer un cambio de planes e ir a visitar el bosque de secuoyas, los Falete de los árboles. Poco antes de llegar está el Hotel Wavona, un exquisito hotel superpijo, con campo de golf y un menú exquisito de 50$, donde paramos a comer un frankfurt hotdog.




Al mío (el de la derecha) le ponen hasta Chili...

Y empieza a llover. Con ganas. Con ahínco. Con empeño. Con ganas de jodernos la tarde. Total, que ni secuoyas ni nada. Volvemos al Village para ir al museo donde hay una exposición de Ansel Adams, uno de los grandes fotógrafos del siglo pasado. Pero el parking está a diez minutos caminando del museo y no queremos arriesgarnos a una pulmonía, así que optamos por la opción sensata: chocolate caliente en el refugio.

Lástima que no podamos actualizar el blog, porque el wifi del refugio es como la honradez de un político. Presume de su existencia, pero no sirve para nada.

Supongo que el lago debe estar a rebosar de agua, pero cualquiera va a mirarlo. En alguna pared aparece incluso una cascada producto de la lluvia.

Y el único oso que hemos podido ver ha sido éste:




Pues nada... pizza y a dormir que mañana tenemos unos cuantos kilómetros hasta llegar a una cita que tenemos y de la que os informaremos... ¡cuando tengamos wifi!

Singing in the rain

Primera nit superada. No se'ns ha menjat cap ós ni ha vingut cap rata a passar-nos cap malaltía mortal. Però són les 8 del matí i estem a 11 graus dins la tenda. Tinc el nas congelat.

Avui farem una caminata fins al Mirror Lake, a la falda del Half Dome i on diuen que s'hi veu reflectit a l'aigua fent una postal molt maca.
Doncs, au! Cap allà que anem!
El Free Shuttle ens deixa a l'inici del camí, un camí que passa enmig del bosc i del que no us puc ensenyar gaires fotografíes perquè estava més concentrada en buscar animals més perillosos que jo que no pas de gaudir del passeig.




A la següent fotografía podeu veure una espècie autòctona del Parc.



Ah, no! Que aquest ha vingut amb mi!

I arribem al Mirror Lake, i ni mirror ni lake ni nothing de nothing. On és l'aigua? Se suposa que un "lake" ha de tenir aigua, no?




Bé, almenys hem estirat les cames. Llavors no cal que anem a veure les Yosemite Falls? No, no cal. No hi ha aigua!

Anirem al Mariposa Grove, un bosc de sequoies gegants a 50km d'on som ara.

Poc abans d'arribar-hi ens parem a dinar, aquest cop frankfurt (perquè no hi havía hamburguesa, jejeje) i... Ups! Comença a ploure!
Agafem el cotxe i la carretera que volíem està tancada.
Cada vegada plou més i més. Tornem al Village, és la millor opció, ens prendrem una xocolata calenta a la vora del foc del refugi e intentarem tenir la sort d'accedir al WiFi. Lo primer, aconseguit, lo segon ni de conya. Quin día!

De camí parem, com no, a fer fotos al paisatge. Uns arbres que es veuen més bonics que ahir, la pluja els senta bé, i unes muntanyes cobertes ara si i ara no d'una boira espessa que les fa tornar més misteriores.







I l'església aquella que vaig veure ahir. Em té enamorat el seu disseny minimalista enmig de la vall.




Al refugi hem conegut una parella de catalans, son de Roses i van arribar el dilluns. Preveuen estar dos mesos viatjant, el primer per USA i el segon per Mèxic. Al revés que nosaltres, no tenen previsió de ruta ni tant sols allotjament, porten dos díes dormint al cotxe i viuen al moment (també tenen vint i pocs anys).
Una estona més tard, s'afegeix a la conversa un altre noi de Barcelona que viatja amb un amic. Porten una setmana al parc i es dediquen a escalar. Tampoc no tenen molt clara la seva ruta, només que els agradaría arribar a Las Vegas. Han aconseguit una tenda d'una parella que marxava i se l'han fet seva. Quan marxin, segurament ho faràn amb una noia japonesa i un noi alemany que han conegut aquí.

Està vist que el que es porta és viatjar sobre la marxa!

L'ambient dins el refugi és xulo, uns amorrats a la pantalla del portàtil, altres engrescats amb una partida de cartes, alguns immersos dins un llibre i d'altres simplement conversant o seguint el ritme d'algú que està tocant la guitarra. Qui porta la guitarra de vacances? No ho entenc...







Plou i fa fred. Tota l'aigua que no hem vist aquest matí ens està caient ara a sobre. Tenim 9 o 10 mantes al llit i ens hi posem amb el polar. Aquest soroll em recorda els díes de càmping amb la iaia, quan em passava hores i hores parlant amb en Christian dins l'iglú, i em fa venir ganes de repetir-ho. Família, de l'any que vé no passa!

Bona nit a tots, espero no passar molt de fred!

Here in the real world

Hoy toca otro de esos sitios que me hacen especial ilusión: Yosemite.

Hemos dormido pasado la noche en un motel a 60km de la entrada al parque y aunque el desayuno ha sido una puta mierda más bien justito, el ambiente promete. Sobre la mesa para desayunar hay periódicos de caza y pesca y un cartel que dice Mammoth don't feed our bears (Mamooth no da de comer a sus osos). ¡Esto empieza bien!

Billy se queja de que hace días que no sale en el blog. Ahí lo tenéis:




Hablando de Billy, esto es lo que ha dado de sí la carretera hasta Yosemite. Hacia el final se ve el trozo que hemos atravesado en el que se ven los efectos del incendio que afecta desde hace semanas al parque (pero del que ya no hay peligro en esta zona).

Aquí los paisajes ya empiezan a ser de la modalidad "¡mira, mira!" cada 100m.




Hasta que en una de las curvas aparece El Capitán.




Impresionante. Imponente. No puedo evitar pensar en Pepe, del que ya os dije que volveríamos a hablar. Y es que, además de gustarle las películas de vaqueros, fue mi mentor en el mundo de la escalada. Cuánto me hubiera gustado conquistar este peñasco juntos...

Dos curvas más y vemos el Half Dome, aunque la foto os la pondré luego. Antes vamos a ver donde dormiremos estas dos noches. No se si describiroslo o enseñaroslo. Va, lo segundo.








Se trata de una tienda de campaña con estructura metálica o una casa de lona, como queráis. Está en mitad del bosque. Tanto es así que en la puerta hay una caja antiosos, donde hay que dejar toda la comida o lo que haga olor (jabones, colonias, mis calcetines, ...).




Os dejo un vídeo (que NO es mío) con lo pasa por aquí a veces...



En el coche no se puede dejar nada. Ni siquiera una botella de agua vacía. ¡Joder, que nos están acojonando! ¿Donde está mi pistola?

No será para tanto. Le pedimos a Billy que nos lleve hasta Glacier Point a ver la puesta de sol. Tomamos una curva. Tomamos otra curva.
¡Cuidado! Un oso cruzando la carretera. ¡Un oso! ¡Un jodido oso! (A fucking bear como decimos en Page).

Ni nos mira. Nos ponemos tan nerviosos que ni foto, ni vídeo ni un dibujo a mano alzada.

Seguimos avanzando y nos encontramos un lobo. ¡Un jodido lobo! (a fucking wolf como decimos en Page).

Hacía unas horas había estado hablando de lobos precisamente con mi queridísima Sara, así que no me cabe ninguna duda de que es una señal: el espíritu de Sara vive libre en Yosemite. No está mal para una chica de Pola de Siero.

Vale. Seguimos. Joder, una manada de ciervos. (a fucking c... , bueno, en Page no hay ciervos ni falta que nos hacen). Como no consigo hacerles foto con el móvil, os pongo de otro bicho que sí le he podido hacer. Casi me quita el bocata el muy animal...




Y después de sentirnos como Noé pasando lista, llegamos a Glacier Point. La falta de nubes hace poco vistosa la puesta de sol, pero la vista del valle y del Half Dome es sobrecogedora.




No, Luis, no es sobrecogedora porque salga yo en la foto. Os dejo una vista de esas en 360 para que os hagáis una idea:

Panorama of Four Mile Trail near Moran Point supplied by Panoramic Earth

Vuelta al valle, una pizza y a dormir. Mañana intentaremos hacer una ruta a pie (pequeñita). Gracias a todos por los comentarios, menos a la cansina. Por cierto, ya llevo 2.000 fotos... más las del móvil.

Heal the world

Primer de tot voldría agraïr els comentaris al blog, els whatsapp i els correus que ens esteu enviant des del primer día. Ens encanta llegir-los tant punt obrim els ulls encara dins el llit, ens fan venir ganes (que no ens falten) de viure la jornada que comença, amb totes les nostres forces per poder-vos-la explicar a la nit.

I segon, abans de marxar de l'hotel hem de fer una cosa molt important: Separar els objectes que tinguin aroma sense importar el seu envàs (crema, sabó, menjar, pasta de dents, beguda...) ja que quan arribem a l'hotel-tenda ho haurem de deixar a la caixa forta contra óssos.

Si, heu llegit bé, passarem dues nits (si sobrevivim a la primera) en una caseta de lona enmig del parc i que en JC us ensenyarà. A la guía de la que us parlava ahir (i a qualsevol lloc del parc) hi ha les indicacions que has de seguir si et trobes amb un d'ells.




(Espero no haver d'utilitzar-ne cap)
- No apropar-se ni vorejar-lo.
- Fer soroll perquè no s'espanti al veure't i no ajupir-se.
- Si vas amb algú, agrupar-se per semblar una figura més gran.
- Vigilar especialment amb els cadells, la mare pot actuar agressivament.
- No donar-li menjar, els óssos són silvestres, mengen herba, insectes, nous, altres animals morts i eviten el contacte amb els humans, però només els fa falta una sola experiència amb menjar humà per fer-los canviar el seu comportament.

Ens contenidors d'escombraríes són aparatosos i amb combinacions complicades per poder obrir-los. Alguns com aquest, fins i tot amb un mosquetó.







Quan hem entrat al parc m'ha fet molta llàstima veure que fins on m'arribava la vista havía estat arrassat pel foc fa poquíssims díes. Encara hi ha una pila de bombers forestals patrullant pels boscos amb el foc encara sense control.






Puc imaginar els animals fugint de les flames que tants díes han estat destruïnt més de 1.000m2 del parc, per culpa d'un caçador descerebrat que no tenía res millor a fer que encendre un foc i carregar-s'ho tot.




Canviant de tema, us puc assegurar que l'aigua del llac Tenaya està gelada. No m'he pogut resistir a treure'm les sabates i arremangar-me els pantalons per comprovar-ho en una platjeta al costat de la carretera.




Quin fred! Però que bé que li senta als meus peus cansats de caminar tots aquests díes!




Bé, ara que ja tenim la tenda, toca omplir l'estómac i cap a veure la posta de sol (60km de no res per anar i 60 per tornar). Apa que ho faríem a Barcelona!



(A l'esquerra, El Capitán del que us parlarà en JC)

El que segur que no haguéssim vist és l'ós que ha travessat la carretera per davant nostre com qui passeja per La Rambla. Això ens ha agafat desprevinguts i com uns simples novatos només hem fet un vídeo de molt mala qualitat que no m'atreveixo ni a posar-vos.
A partir d'aquí ja hem anat amb els 5 sentits preparats i hem pogut veure un animalet amb mirada penetrant a un metre del cotxe (sense baixar, és clar).




I 4 cèrvols, i un munt d'esquirols i rates de bosc... Vaja, que ja en tindríem per l'entrada del zoològic.

Abans d'anar a dormir us deixo amb una foto d'aquest capvespre i que m'agrada molt (és clar, me l'ha fet el professional de la casa!).




Ara que m'hi fixo, segueixo amb la meva addicció en enfilar-me a tot arreu, lloc que veig, lloc on haig de pujar. Què hi farem! Alguna cosa hi tindrà a veure que quan era ben petita el meu pare sempre em posés a sobre el moble de menjador, a 2 pams del Lfsostre. I jo tant feliç!

Bona nit i fins demà si no se'ns han menjat els óssos!