Sortim per l'autopista 101 i a 200km al sud ens desviem per la carretera de la costa per fer els 300km restants fins Santa María on farem nit en un motel.
La primera parada és a Monterrey, important per la seva indústria pesquera va ser la primera capital de California fins al 1849. L'imagino com la Mallorca pels Alemanys, un lloc on jubilar-se jugant al golf amb els amics i fent partides de cartes després de sopar. I és que es podría dir que Monterrey és un golf enorme amb animals pasturant pel green i les cases al seu voltant (sempre que no hi hagi el mar, es clar).
A poc menys de 10km hi ha el poble de Carmel, però nosaltres hi volem arribar per la 17 Mile Road, una carretera de gairebé 30km que voreja la costa i a la qual s'hi pot accedir amb el carnet de resident o previ pagament de 9,75$ per cotxe. Aquí hi trobem més camps de golf, platges de sorra blanca i, com no, aus i animals marins.
També està adaptat per poder fer-hi pícnic, que amb el preu de l'entrada ja podríen regalar almenys un refresc!
Aquest cop sóc jo la que ha fotografiat el "bitxo".
A conseqüència del fort vent alguns arbres queden pelats de fulles i aconsegueixen una silueta un tant misteriosa.
I arribem a Carmel (ara si, Alícia), un poblet amb poc més de 3.000 habitants del qual Clint Eastwood (que segueix residint al poble) en va ser alcalde de 1986 a 1988. Ara té el Mission Ranch, un hotel-restaurant on a vegades és possible trobar-lo tocant el piano (nosaltres no hem tingut aquesta sort...)
*Tot això és una de les habitacions de l'hotel que deu tenir uns preus desorbitats.
El poble també és conegut per les seves lleis inusuals com la prohibició de portar sabates amb un taló de més de 5cm sense un permís especial gratuït de l'Ajuntament i fins fa uns anys tampoc es podía menjar gelat a la vía pública.
La major part del camí el fem a tocar del mar per una carretera de curves i penyassegats similar a la de la Costa del Garraf.
I com ja va essent habitual en aquest viatge, se'ns fa de nit quan encara ens falta bona part del camí.
Després d'una posta de sol senzilla però impressionant seguim acompanyats de la negra nit cap a Santa María sota la Vía Lactea i tots els estels inimaginables.
Avui dormiré a pocs kilòmetres de l'antic Neverland, segur que demà em llevo d'un salt a la primera nota del despertador.
Bona nit!
Genial la foto del Joan Carles i el sol... Ha quedat molt xula, realment de postal.
ResponEliminaNeverland????? Ohhhhhhhhhh Michael! Michael!!! Segur que estaràs emocionada.... A mi també m'encanta MIchael i ha de ser visita obligatoria.
Ja estic impacient per veure els teus comentaris demà
en Gabi diu que ahir va ser el seu sant ( el del Michael! )
ResponEliminaQuan torneu haurieu de fer un cd amb les cançons dels titols dels post, jo en vull un, algunes no sé quines són i tinc curiositat, les porteu pensades o improvitzeu?