Somebody like you

Son les 7:30 del matí i estem a 6 graus dins la tenda. Ha sortit el sol, millor em llevo si no vull morir congelada.
Un Skype amb la família per començar el día amb bon peu. Si no fos per ells igual em plantejava seriosament de no tornar...
Com que de moment no es contempla aquesta possibilitat haurem de seguir amb el pla estipulat per avui i ara toca passar pel buffet a esmorzar. M'estic aficionant a les Hash Brown, unes patates ratllades i torrades a la paella boníssimes.




Avui marxem de Yosemite i a 400km viurem un concert autènticament americà. Fa molts mesos que tenim les entrades i per fí ha arribat el dia.
Keith Urban, allà vaig!!!
El recinte, el Sleep Train Amphiteatre a Marysville (prop de Sacramento), és un espai a l'aire lliure amb paradetes on fan tota mena de menjar i beguda. Al final de les grades hi ha una zona gratuïta amb gespa des d'on es pot veure l'espectacle (hem flipat quan hem vist a la gent entrant amb cadires de càmping, tovalloles i mantes per estirar-se)




Tenim lloc a pista i això està a petar! L'ambient és molt xulo amb molta gent vestida amb botes camperes, camisa de quadres i barret.




Ja han actuat els teloners que no han estat malament i ara només ens falta esperar a que surti ell. De moment tenim bona posició, a veure si delicadament a cops de colze aconseguim arribar més endavant.
Falten 5 minuts per les nou i comença el concert!








Una passada! Té dos escenaris més enmig del públic i es desplaça entre la gent per anar d'un a l'altra (en JC us posarà un vídeo on passa pel costat nostre).
Jo us deixo amb dues cançons perquè pogueu viure una mica el concert.



"Kiss a Girl"
(El tío del barret és un dels teloners)



"Who Wouldn't Wanna Be Me"
2 hores més tard, una pluja de paperets acomiada l'espectacle amb la millor de les cançons i que dona títol al post d'avui.

"Somebody like you"
(Vull aclarir que cap de les histèriques que criden sóc jo)
S'apaguen els llums i trobo a faltar el "no n'hi ha prou" típic dels nostres concerts, aquí la gent espera el Bis en silenci i dona resultat, en Keith torna a sortir aquest cop amb un piano per tocar dues cançons més.
Quan acaba no té pressa per marxar, va d'una banda a l'altra de l'escenari signant samarretes, fotos i el que sigui.




Durant tot el concert ha estat molt proper i agradable amb tothom. No ha deixat de regalar púes de guitarra (ho sento Diana, no n'ha caigut cap a les nostres mans) i de saludar a tothom.
Hem passat una bona nit i s'ha de dir que és mooooolt més guapo en persona (no m'estranya que la Nicole Kidman el preferís a ell abans que al raret del Tom Cruise)
Demà ja arribarem a San Francisco. Per fí podré posar una mica d'ordre al caos de la meva maleta!
Fins demà companys de viatge!